Santi-noticies cap de setmana

Ara que ja hem complert amb el clam popular per fotos recents d'en Santi ja podem passar al resum dels progressos d'en Santi.

En Santi va fent. Després d'una setmana una mica irregular en quant al deixar dormir a les nits, sembla que en Santi ha recuperat el seu to habitual i s'està portant prou bé.

El paio cada vegada menja més (afortunadament ja tolera molt més la llet materna. Informacions de darrera hora diuen que avui s'hi ha passat una hora, lo qual és un rècord. Això sí, el biberó de després, no l'ha perdonat el paio). Aquesta gana imparable s'està traduïnt en un creixement molt ràpid. La veritat es que no l'hem pesat ni mesurat però ja se sent més pesadet i ahir que la Karen l'acabava de cambiar el vaig veure considerablement més llarg que la darrera vegada.

En Santi, cada cop està més despert i sembla que comensa a reaccionar més al seu entorn. Ahir debía estar content perquè de cop i volta va deixar anar un crit d'alegría que ens vam quedar tots mirant. També vam notar que quan sent la meva veu, estant a l'altra banda de l'habitació, és capas d'ubicar-la, distingir-la i dirigir la mirada cap on soc jo.

El problema que tenim ara mateix, és que s'està acostumant als brassos i ens costa bastanta feina que s'estigui una mica quieterró al cabàs (entenguis per cabàs o bambinetto, una espècie de bressol portàtil, amb nanses, de roba). Quan es cansa i decideix que vol brassos, comensa a plorar fins que algú el carrega.

Dissabte, gràcies a la meva cunyada Belén, en Santi va conèixer i estrenar el seu bressol, ja totalment equipat, vestit i amb el mòbil en ple funcionament. Sembla que li va agradar bastant però encara és massa petit com per dormir solet. Esperarem a que tingui uns tres mesos, encara.

Com ja us he dit, hi ha bastant debat sobre el color dels seus ulls. Personalment, us diré que primer em semblaven blaus, després grisos i després verds. Ara ja no sé ni que dir, perquè apart de que hi ha qui diu que els té marróns, cada cop que els hi veig els hi veig d'un color diferent i encara és massa aviat com per saber-ho del cert.

Com us dic, en Santi ja reconeix la meva veu i es capas d'orientar el seu cap, cap on soc jo quan la sent. També cada cop és més rialler i reacciona millor a les festes que li fem uns i altres. Abans li eren bastant indiferents.

A en Santi, no li agrada gens que el banyin. M'imagino que el trauma això de que l'agafin per sota l'esquena i el tinguin penjant una estona mentres el mullen i el magregen. Apart pobret, tot es fa una boleta perquè per calenta que estigui l'aigua pos passa fred.

L'altre dia vam fer l'experiment de deixarlo de boca terrossa sobre el llit per veure que feia. Per increïble que sembli el paio ja comensa a fer l'intent d'empenyer's amb els peus i també d'aixecar el seu cap per mirar al seu voltant. Em temo que serà precós per gatejar i per caminar.

Ja tinc ganes de que arribin els Reis i Santa Claus...