Missió Impossible

A veure...

¿Com us puc explicar què és el que sento quan em miro i em re-miro en Santi?

Deixeu-me dir-vos que ara ja fa una cara totalment diferent que fa uns díes. És lògic, ja s'ha desinflat bastant i fa una cara seriosa però beatífica.

La qüestió és que les poques estones que hem estat junts, malgrat el que ja us he explicat de la maduració de la vista dels nadons, ens quedem mirant fixament l'un a l'altre com uns babaus durant uns moments i altra vegada els rellotges s'aturen. En aquests moments, tot el demès, passa a un segon terme moooooooooooooolt llunyà. Es com si entrèssis a una altra dimensió, no sé si m'explico. I els dos ens quedem mirant, jo amb cara d'estarme fonent per dins i ell amb cara de no haver trencat mai un plat (lo qual és cert) i com dient : Hola, què tal? Mira, bé, aquí anar fent...".

Més que seriosa, en Santi fa una cara pensativa (per extrany que soni, que un nadó de 7 díes pugui pensar). Quan dorm, si no es queixa, fa una cara de pau i de tranquilitat total que fa que tant la Karen com jo l'envegem com no en tingueu ni idea.

Ja us he dit mil vegades que se'm fa molt difícil explicar què és el que un sent quan té el seu fill al davant perquè son moltes coses i també són coses que mai ha sentit abans, i molt menys amb aquesta intensitat.

Jo, que sempre había pensat que la gent que li parlava als nadons com si fossin babaus, eren uns babaus, haig de fer un gran esfors (enorme, titànic) per mantenir la calma i no parlar-li com si fós estúpid i comensar a fer tonteries en la seva presència. Continuo pensant que els nens no són estúpids i per tant no cal insultar la seva inteligència parlant-los com si fossin gossets però la veritat és que deu ser una espècie de programació genètica la que ens obliga a fer-ho perquè em costa un ou.

L'altre cosa que em passa i aquesta sí sé perquè, és que tinc unes ganes tremendes de menjar-me'l a petons i no puc deixar d'agafar-li la maneta i acaronar-li el caparró amb molt de compte (podria caure-li la mollera i aquí això gairebé és un crim imperdonable). Això és degut al següent : Us heu fixat, que en major o menor grau tots els nadons tenen uns trets semblants? Tots tenen els ulls grossos i son més aviat cabessuts, tenen la pell rosadeta i fina, etcétera. I no només pel que fa als èssers humans, sol passar amb tots els mamífers. Això és un mecanisme de seguretat de la Natura, que és molt sabia. En la pre-historia, si pel que sigui un nadó perdia els seus pares, està dissenyat específicament perquè inspirès aquests sentiments en qualsevol altre membre de la manada (esclar, llavors els humans viviem en manades) i aquest l'adoptès com a propi.