Informatiu Cap de setmana

Anem fent...

En Santi ja està cada cop més despert però segueix igual de tranquil, només rondina de tant en tant i para de comptar, lo qual és un alleujament molt gran (després de que tothom em diguès lo poc que dormiria, resulta que dormo igual o més que abans).

Em sorprèn lo seriòs que és. És tant seriòs que de vegades em fa respecte i tot, però suposo que encara es massa petit com per poder riure. Això sí, apart de rondinar, li encanta estar fent cares.

Ahir diumenge vam tenir la nostra primera conversa de pare a fill. El vaig intentar convercer, sense massa èxit, de les bondats de la llet materna enfront de les fòrmules comercials. No va semblar molt interessat en el tema, la veritat. Suposo que mentres sigui llet, a ell se li enfot tot plegat.

També vam tenir el gust de compartir el nostre primer biberó. Si, després de cinc dies, vam tenir un foradet a l'agenda per poder prendre el biberó junts i va ser una experiencia molt educativa. La propera espero poder concertar una cita per poder fer una cambiada de bolquers i posteriorment un bany (però em temo que això ja serà una mica més complicat).

En Santi, ara que ja va estant més estona despert, sembla molt interessat en mi. Tot i que els nadons no veuen res fins a les dues setmanes de nèixer, em mira i em re-mira com si realment m´estiguès veient. Suposo que per instint, dirigeix la mirada cap a la meva veu. De totes maneres ahir em vaig treure les ulleres perquè veure si em veia millor i quan les vaig apujar, el paio les va seguir amb la vista, així que no m'ho acabo de creure això de que no vegi res de res. També hem detectat que ja reconeix la meva veu i quan la sent, em busca.

Té uns ulls molt bonics. De moment, sembla que els té de color blau-marí tirant a gris fosc però encara és molt aviat per avansar de quin color els tindrà.

Em sembla mentida com una coseta tant petita pugui bellugar la gent així. Ahir vaig haver de sortir corrents a comprar-li bolquers perquè els que teníem ja s'havien acabat. Home, suposo que alguna cosa havia de treure del seu pare... Si fem cas de la llegenda, les enfermeres de l'hospital a mi ja em tenien odiat per el mateix, quan jo vaig nèixer i com que m'hi vaig passar una estona...

I es que realment és petit petit petit. S'hi perd a la roba que li posem, de totes maneres al ritme que menja no crec que trigui massa a omplir-la. Té les mans minúscules amb els dits llargs i prims. Els peus a mi se'm fan enormes proporcionalment amb la resta del cos (ara que si fem cas de les patadotes que li fotia a sa mare quan era dins, no m'extranya que els tingui desproporcionadament grans).

A en Santi li agrada fer-se una boleta tot sovint, pero ja comensa a estirar-se i a jugar amb les cames i els brassos (sobretot amb les mans). La Karen no trigarà massa a comensar a fer-li exercicis d'estimulació perquè guanyi motricitat. De fet tothom està molt sorprès perquè per l'edat que té, no li costa gens de feina aguantar el cap i fins i tot alsar-lo quan sent algú o alguna cosa que li crida l'atenció. Se suposa que els nadons no poden moure el cap voluntariament fins més endavant.

Segueix agradant-li posar-se les mans a la cara. Una mania que té desde els -6 mesos aproximadament. De fet, a l'ecografia que li vam fer allà (a Sabadell vull dir), no li vam poder veure la cara per això mateix i va ser al juliol així que feu comptes...