Santi post-bany

Apa! En Santi acabat de sortir de la banyera més content que un jínjol. En realitat, no li fa massa gracia això de banyar-se però el relaxa bastant, sobretot ara que sembla que el paio està una mica estressat de la vida i això que acaba de comensar... No, si no te digo!

Cal dir, que en Santi, encara no porta massa bé això de posar per les fotos. Espero que amb el temps anem millorant aquestes poses, ok? Tingueu-li paciencia.

No us queixareu, eh? Que sembla un reportatge del "Lecturas". Ni en Ricard Martí (o sea, en Ricky Martin) ...!

En Santi continua madurant a un ritme que fa por : ahir a la tarda vam estar jugant ell i jo. Ja es capas d'agafarme el dit per voluntat propia sense que jo li hagi de posar a la maneta. O sigui, és capas de veure el dit, decidir que el vol agafar i engraparlo a distancia. També li agrada que li facin petons a la mà i quan ho faig, estira la maneta cap a la meva cara perquè n'hi faci més.

Santi-noticies cap de setmana

Ara que ja hem complert amb el clam popular per fotos recents d'en Santi ja podem passar al resum dels progressos d'en Santi.

En Santi va fent. Després d'una setmana una mica irregular en quant al deixar dormir a les nits, sembla que en Santi ha recuperat el seu to habitual i s'està portant prou bé.

El paio cada vegada menja més (afortunadament ja tolera molt més la llet materna. Informacions de darrera hora diuen que avui s'hi ha passat una hora, lo qual és un rècord. Això sí, el biberó de després, no l'ha perdonat el paio). Aquesta gana imparable s'està traduïnt en un creixement molt ràpid. La veritat es que no l'hem pesat ni mesurat però ja se sent més pesadet i ahir que la Karen l'acabava de cambiar el vaig veure considerablement més llarg que la darrera vegada.

En Santi, cada cop està més despert i sembla que comensa a reaccionar més al seu entorn. Ahir debía estar content perquè de cop i volta va deixar anar un crit d'alegría que ens vam quedar tots mirant. També vam notar que quan sent la meva veu, estant a l'altra banda de l'habitació, és capas d'ubicar-la, distingir-la i dirigir la mirada cap on soc jo.

El problema que tenim ara mateix, és que s'està acostumant als brassos i ens costa bastanta feina que s'estigui una mica quieterró al cabàs (entenguis per cabàs o bambinetto, una espècie de bressol portàtil, amb nanses, de roba). Quan es cansa i decideix que vol brassos, comensa a plorar fins que algú el carrega.

Dissabte, gràcies a la meva cunyada Belén, en Santi va conèixer i estrenar el seu bressol, ja totalment equipat, vestit i amb el mòbil en ple funcionament. Sembla que li va agradar bastant però encara és massa petit com per dormir solet. Esperarem a que tingui uns tres mesos, encara.

Com ja us he dit, hi ha bastant debat sobre el color dels seus ulls. Personalment, us diré que primer em semblaven blaus, després grisos i després verds. Ara ja no sé ni que dir, perquè apart de que hi ha qui diu que els té marróns, cada cop que els hi veig els hi veig d'un color diferent i encara és massa aviat com per saber-ho del cert.

Com us dic, en Santi ja reconeix la meva veu i es capas d'orientar el seu cap, cap on soc jo quan la sent. També cada cop és més rialler i reacciona millor a les festes que li fem uns i altres. Abans li eren bastant indiferents.

A en Santi, no li agrada gens que el banyin. M'imagino que el trauma això de que l'agafin per sota l'esquena i el tinguin penjant una estona mentres el mullen i el magregen. Apart pobret, tot es fa una boleta perquè per calenta que estigui l'aigua pos passa fred.

L'altre dia vam fer l'experiment de deixarlo de boca terrossa sobre el llit per veure que feia. Per increïble que sembli el paio ja comensa a fer l'intent d'empenyer's amb els peus i també d'aixecar el seu cap per mirar al seu voltant. Em temo que serà precós per gatejar i per caminar.

Ja tinc ganes de que arribin els Reis i Santa Claus...

En Santi menja i menja i creix i creix

Atenent al clamor popular que demana més fotos d'en Santi. Aquí en teniu unes poquetes més. Disculpeu per la qualitat però estàn fetes amb el mòbil aprofitant que semblava que ténia els ulls mig oberts (que segueix el debat sobre si són blaus, grisos o verds. Tot depèn de la llum i de la roba que porti posada).

I la mare de la criatura vinga preparar biberons! I el nen cada vegada pesa més i cada vegada es més llarg. A la següent podeu veure la mare en plena faena.

Herencia

En Santi ja va apuntant maneres. Apart de que vol estar menjant cada 5 minuts (lo qual tenint el pare que té, no m'extranya ni lo més mínim) està agafant la mania de que quan té gana es fica les mans a la boca (de vegades senceres!) i es comensa a llepar els dits mentres amb l'altre ma s'agafa l'orella.

Als que ens vau veure a nosaltres de petits ja sabeu perquè em crida l'atenció, oi?

Aquest cap de setmana en Santi va coneixer els seus cosins. Ell, els va rebre amb bastanta indiferencia (encara és massa petit, pobret) però els altres estaven ben emocionats. Jo tenia por per l'Àngel, el mitjà, em pensava que tindria un atac de gelos o algo semblant pero es va limitar a preguntarme si seguiriem jugant junts a la PS2 ara que ja tenia el meu fill, li vaig dir que no es preocupès que si i santes pasqües, como si nada hubiera pasado. Ay, Santa Inocència! Nosaltres patint pels gelos i a ell només li preocupa si jugarem o no... De fet, els nens sempre et surten amb cada cosa que et deixa amb dos pams de nas, que no sé pas...

Fins i tot en Miguel, pobret, que té un any i mig, anava ben emocionat i parava les manetes per carregar en Santi i li anava a fer "caricies" cada dos per tres (ho poso entre cometes perquè té una idea una mica brusca, per dir-ho d'alguna manera, del que és una caricia). Lo bo que desde que la Karen estava embarassada el vam acostumar a acariciar-li la panxa i a la seva manera, que és molt inteligent, igual que els seus germans, ja ha entès que en Santi és el que estava allà dins perquè a la panxa de la Karen no s'hi ha acostat per res).

Els tiets i futurs padrins, estàn que no van al WC (per dir-ho d'una manera fina) amb el seu nebot. Aquest cap de setmana, el meu cunyat no va marxar a casa seva i no va estar content fins que no va banyar el seu futur fillol i dissabte a la tarda van marxar i van tornar carregats amb coses i més coses que en Santi necessitava i que jo no havia pogut anar a comprar.

Missió Impossible

A veure...

¿Com us puc explicar què és el que sento quan em miro i em re-miro en Santi?

Deixeu-me dir-vos que ara ja fa una cara totalment diferent que fa uns díes. És lògic, ja s'ha desinflat bastant i fa una cara seriosa però beatífica.

La qüestió és que les poques estones que hem estat junts, malgrat el que ja us he explicat de la maduració de la vista dels nadons, ens quedem mirant fixament l'un a l'altre com uns babaus durant uns moments i altra vegada els rellotges s'aturen. En aquests moments, tot el demès, passa a un segon terme moooooooooooooolt llunyà. Es com si entrèssis a una altra dimensió, no sé si m'explico. I els dos ens quedem mirant, jo amb cara d'estarme fonent per dins i ell amb cara de no haver trencat mai un plat (lo qual és cert) i com dient : Hola, què tal? Mira, bé, aquí anar fent...".

Més que seriosa, en Santi fa una cara pensativa (per extrany que soni, que un nadó de 7 díes pugui pensar). Quan dorm, si no es queixa, fa una cara de pau i de tranquilitat total que fa que tant la Karen com jo l'envegem com no en tingueu ni idea.

Ja us he dit mil vegades que se'm fa molt difícil explicar què és el que un sent quan té el seu fill al davant perquè son moltes coses i també són coses que mai ha sentit abans, i molt menys amb aquesta intensitat.

Jo, que sempre había pensat que la gent que li parlava als nadons com si fossin babaus, eren uns babaus, haig de fer un gran esfors (enorme, titànic) per mantenir la calma i no parlar-li com si fós estúpid i comensar a fer tonteries en la seva presència. Continuo pensant que els nens no són estúpids i per tant no cal insultar la seva inteligència parlant-los com si fossin gossets però la veritat és que deu ser una espècie de programació genètica la que ens obliga a fer-ho perquè em costa un ou.

L'altre cosa que em passa i aquesta sí sé perquè, és que tinc unes ganes tremendes de menjar-me'l a petons i no puc deixar d'agafar-li la maneta i acaronar-li el caparró amb molt de compte (podria caure-li la mollera i aquí això gairebé és un crim imperdonable). Això és degut al següent : Us heu fixat, que en major o menor grau tots els nadons tenen uns trets semblants? Tots tenen els ulls grossos i son més aviat cabessuts, tenen la pell rosadeta i fina, etcétera. I no només pel que fa als èssers humans, sol passar amb tots els mamífers. Això és un mecanisme de seguretat de la Natura, que és molt sabia. En la pre-historia, si pel que sigui un nadó perdia els seus pares, està dissenyat específicament perquè inspirès aquests sentiments en qualsevol altre membre de la manada (esclar, llavors els humans viviem en manades) i aquest l'adoptès com a propi.

Informatiu Cap de setmana

Anem fent...

En Santi ja està cada cop més despert però segueix igual de tranquil, només rondina de tant en tant i para de comptar, lo qual és un alleujament molt gran (després de que tothom em diguès lo poc que dormiria, resulta que dormo igual o més que abans).

Em sorprèn lo seriòs que és. És tant seriòs que de vegades em fa respecte i tot, però suposo que encara es massa petit com per poder riure. Això sí, apart de rondinar, li encanta estar fent cares.

Ahir diumenge vam tenir la nostra primera conversa de pare a fill. El vaig intentar convercer, sense massa èxit, de les bondats de la llet materna enfront de les fòrmules comercials. No va semblar molt interessat en el tema, la veritat. Suposo que mentres sigui llet, a ell se li enfot tot plegat.

També vam tenir el gust de compartir el nostre primer biberó. Si, després de cinc dies, vam tenir un foradet a l'agenda per poder prendre el biberó junts i va ser una experiencia molt educativa. La propera espero poder concertar una cita per poder fer una cambiada de bolquers i posteriorment un bany (però em temo que això ja serà una mica més complicat).

En Santi, ara que ja va estant més estona despert, sembla molt interessat en mi. Tot i que els nadons no veuen res fins a les dues setmanes de nèixer, em mira i em re-mira com si realment m´estiguès veient. Suposo que per instint, dirigeix la mirada cap a la meva veu. De totes maneres ahir em vaig treure les ulleres perquè veure si em veia millor i quan les vaig apujar, el paio les va seguir amb la vista, així que no m'ho acabo de creure això de que no vegi res de res. També hem detectat que ja reconeix la meva veu i quan la sent, em busca.

Té uns ulls molt bonics. De moment, sembla que els té de color blau-marí tirant a gris fosc però encara és molt aviat per avansar de quin color els tindrà.

Em sembla mentida com una coseta tant petita pugui bellugar la gent així. Ahir vaig haver de sortir corrents a comprar-li bolquers perquè els que teníem ja s'havien acabat. Home, suposo que alguna cosa havia de treure del seu pare... Si fem cas de la llegenda, les enfermeres de l'hospital a mi ja em tenien odiat per el mateix, quan jo vaig nèixer i com que m'hi vaig passar una estona...

I es que realment és petit petit petit. S'hi perd a la roba que li posem, de totes maneres al ritme que menja no crec que trigui massa a omplir-la. Té les mans minúscules amb els dits llargs i prims. Els peus a mi se'm fan enormes proporcionalment amb la resta del cos (ara que si fem cas de les patadotes que li fotia a sa mare quan era dins, no m'extranya que els tingui desproporcionadament grans).

A en Santi li agrada fer-se una boleta tot sovint, pero ja comensa a estirar-se i a jugar amb les cames i els brassos (sobretot amb les mans). La Karen no trigarà massa a comensar a fer-li exercicis d'estimulació perquè guanyi motricitat. De fet tothom està molt sorprès perquè per l'edat que té, no li costa gens de feina aguantar el cap i fins i tot alsar-lo quan sent algú o alguna cosa que li crida l'atenció. Se suposa que els nadons no poden moure el cap voluntariament fins més endavant.

Segueix agradant-li posar-se les mans a la cara. Una mania que té desde els -6 mesos aproximadament. De fet, a l'ecografia que li vam fer allà (a Sabadell vull dir), no li vam poder veure la cara per això mateix i va ser al juliol així que feu comptes...

Més fotos

Apa! "El pequeño Buda", tú!

A l'última és l'Anna en petitet. no m'ho negareu...

Menjar

Sembla ser que en Santi ja va menjant una mica més (de mitja onsa en mitja onsa de llet, però algo es algo). El que passa és que la llet que li vam comprar ahir no li acaba d'agradar massa. Diu la Karen que l'escup, així que probarem amb la que ens va recomanar el pediatra ahir a veure si li agrada al senyor. Espero que si l'encertem aquesta vegada perquè la veritat si es una mica caret un pot de llet en pols per nadons.

A veure si no ens sortirà exigent amb el menjar, el gourmet aquest.

Home, que no li vam comprar qualsevol merdeta de llet, n'hi vam comprar una de bona. Però mira, sembla que no li agrada.

Mentrestant ja m'han donat dos o tres remeis casolans pel tema de la llet materna i els probarem per veure si funcionen i li baixa la llet a la Karen. Apart, el pediatra ens va receptar una cosa que malgrat que no té res a veure amb l'embarass (és un digestiu) té l'efecte secundari d'estimular la producció de prolactina a l'hipotàlam. La prolactina és precisament la hormona que entre d'altres coses estimula la producció de llet en les mares. A veure que passa, no?

Vosaltres ja sabeu que és super-important que els nadons prenguin llet materna perquè a travès d'ella reben anticossos, vitamines i nutrients que ells encara no poden sintetitzar i entre altres coses ajuden a reforsar el seu sistema inmunològic i a protegir-los d'algunes malalties. No cal que us ho expliqui, oi?

De totes maneres, en Santi no sembla massa preocupat pel tema del menjar. Suposo que si realment tinguès o passès gana es posaria a plorar a tot volum com feia el meu nebot i no ho ha fet, així que estem bastant tranquils ara per ara. Ja ens va dir el metge que aquests primers mesos seria molt irregular a l'hora de demanar menjar.

Ja sabem algunes coses més de'n Santi

En Santi es dormilega (suposo que també està esgotat pel part i per les emocions d'ahir). No és panxa-content com el seu pare (Gràcies a Déu!), es comforma amb mitja onsa de llet de tant en tant. Espero que quan arribi l'hora de les papilles no haguem d'estar donant-li a dues mans com me les havien de donar a mi.

En Santi, és seriòs, molt seriòs, suposo que pel mateix de que se la passa dormint, no te massa temps per riure i apart, tampoc se li pot demanar massa amb 3 dies de vida.

Sembla ser (és una mica agosserat a hores d'ara) que tindrà els ulls clars. Amb lo poquet que ha obert els ulls, sembla ser que els té blaus, pero podríen acabar sent verds o grisos. Una preciositat o no?

Li agrada dormir panxa enlaire i amb les mans aprop de la boca o en una espècie de guardia de boxa (amb les mans enlaire).

No li agrada massa que el magregin. Quan l'estem canviant és fa una boleta i comensa a rondinar però com ja us he dit, no plora massa. Aquesta nit ens ha deixat dormir bastant, que jo recordi només s'ha despertat una vegada rondinant, l'hem calmat i ja tà. Lo qual és un alleujament total, perquè això si em feia patir molt.

Tornant al seu aspecte i després de veure els vostres comentaris en aquest blog i al blog de l'Anna, us dirè que en general, el nas si que el té com sa mare pero la punta del nas la té com jo, com de ganxet. Afortunadament les orelles, les ha tret com sa mare i no com l'avi o el vesavi. Les té petites i rodonetes. L'únic que ha heretat de mi és un dobleg a la punta de l'orella que li donarà un aire especial i lo qual m'omple d´orgull.

Els cabells els té de color cafè ( o sigui de color castany mig clar ). I tot sembla indicar que els tindrà llisos o ondulats (com el seu pare!!!!).

La boca si la té com sa mare. No hi ha cap mena de dubte. Quan dorm, li agrada fer "morritos" i jugar a treure la llengua (lo qual ens porta bojos perquè pensem que té gana i només està "jugant". En realitat és un reflex).

De totes maneres, cada cop que me'l miro li veig la cara diferent així que em sembla que teniu raó: potser és massa aviat per trobar-li semblances.

En fí, com veieu, i jo no esperava una altra cosa. Aquest nen em porta boig i n'estic enamorat.

PRIMERES IMPRESSIONS

Uffffffff! Ahir va ser un día ple d'emocions!

La primera i més important la de quedar-se tranquil sabent que la Karen i en Santi ja son a casa i que ja podem veure en Santi tota l'estona que vulguem i podem tocar-lo, parlar-li i fer el que vulguem i quan vulguem.

La segona és el patiment que et genera qualsevol cosa que fa que no t'esperes o no saps perquè. Que si plora, que si fa sorollets, que si es mou, que si no es mou... I et poses histèric.

Ahir vam tenir dos petits moments de pànic : el primer a l'hospital quan passava l'estona i no sortien ni la Karen ni el nen. I es que hi havia moltes noies que sortien sense nen. La segona, també per culpa dels de l'hospital perquè malgrat que sabien que la Karen no tenia prou llet, no li van dir pas quina llet de substitució li podíem donar (es veu que no pot ser qualsevol), així que quan va arribar l'hora de que en Santi mengés no sabíem pas que fer i ens vem posar ben nerviosos els tres.

També em sento totalment aclaparat : ni puc deixar de veure'l, ni puc pensar en una altra cosa, i apart avui m'ha costat un ou venir a treballar sabent que el deixava a casa i no el podria veure fins al vespre.

Lo bo és que ja es divendres i tinc tot el cap de setmana per estar amb ell.

Sembla que en Santi serà ben tranquil, com jo vaig dir que seria i al contrari del que pensava tothom. Home, alguna cosa havia de treure del seu pare, no? Tot i que ja hi ha varies persones que em diuen que s'assembla a mi. A mi la veritat, la primera impressió va ser que s'assemblava molt a la meva germana...

La qüestió és que se la passa dormint pobret i menja més aviat poquet.

Ahir, com que estavem preocupats per la llet el vam portar al pediatra i ens va dir que tot estava bé. L'únic a destacar és que li van estafar dos centimetres d'alsada i li van regalar 25 grams de pes quan va nèixer. En Santi pesa 3 Kgs 75 gr (enlloc de 3 Kgs 100 gr) i medeix 51 cm (enlloc de 49 cm com diu l'acta de naixement).

En Primicia Mundial

No es guapo?

A qui s'assembla?

CIUTADANS DE CATALUNYA! JA SOC AQUÍ!

Si! Ja tenim en Santi aquí (així que he guanyat la porra)!

En Santi va nèixer ahir, día 2 de de Desembre del 2008 a les 19:50h de part natural. És per tant sagitari i ascendent bessons.

Tant la mare com la criatura estàn bé.

En Santi va tenir un pes al nèixer de 3 Kg 100 g, igual que el seu pare.

Si tot va bé, avui donaràn l'alta als dos i anirem cap a casa a celebrar-ho.

Prometo fotos el més aviat possible.

Lectura

Passejant pels blogs he trobat unes fotos interessants que, com passa darrerament amb asiduitat, m'han projectat cap al futur. Ja tinc unes ganes inmenses d'ensenyar a llegir en Santi. Com perquè després surti a sa mare i no li agradi...!

En fí esperem que sí.

Tots sabeu el que m'agrada llegir ( i escriure!) i per mí seria molt bonic que en Santi heretés aquest amor pels llibres (en realitat, us comfesso que no és amor pels llibres, és amor per les històries).

La majoria sabeu que jo vaig heretar aquest amor des de ben petit, del meu avi, que ben aviat em va acostumar a disfrutar amb les histories clàssiques d'aventures. Bàsicament de Juli Verne (Quin paio, eh? Algún dia n'escriuré quatre ratlles.).

Sabeu? No entenc a les persones que no els agrada llegir. Jo estic convensut de que almenys el 70% de les coses que sé, les sé perquè les he llegit en un llibre (i bàsicament són novel.les el que llegeixo...). O sigui, és útil i entretingut a la vegada! De veritat que no ho entenc.

De la mateixa manera, ahir mentres prenia un suc amb l'amic que em fa favor de portarme a la feina gairebé tots els dies vaig veure que a l'escola del davant de la paradeta de sucs on parem hi havia un munt d'autobusos i pares de nens. Els nens marxaven d'excursió i els pares els estaven esperant per acomiadar-los. Anaven a la "Ciudad de los niños" que és literalment una ciutat a escala on els nens poden fer coses d'adults... Bé potser no totes les coses d'adults, oi? Em refereixo a conduir, anar a la perruqueria, fer de bombers, anar al cine, atendre un supermercat...

I... ho heu endevinat! Em vaig imaginar en la mateixa situació que aquests pares. Acomiadant en Santi que marxava d'excursió. Encara m'enrecordo quan al que acomiadaven ( i rebien ) era a mí! Juarrr! Qué fort! Me'n moro de ganes i també de portar en Santi a la "Ciudad de los niños"!

Pronòstics

Els pronòstics (porres) sobre el naixement de'n Santi estàn bastant animats i gairebé tots coincideixen:

1. Hospital oficial : 20/12/2008

2. Doctor extra-oficial : 16/12/2008

3. El pare de la criatura (no m'hi acostumooooooooooooooo!): entre avui, 26/11/2008, i el 06/12/2008, no més enllà.

4. La mare de la criatura : entre el 06/12/2008 i el 10/12/2008 (Funcionarà la intuïció femenina????)

5. El tiet de la criatura i futur padrí : 06-12-2008, bàsicament perquè és el seu aniversari i la faria molta il.lusió (de fet està com un nen amb una joguina nova).

7. La resta de la mexican family : n'hi ha per tots els gustos i abarquen tot el rang que va del 06/12/2008 fins al 16/12/2008.

Com veieu, ningú en absolut es creu que neixi després del 16/12, i jo soc el més agosserat. Suposo que en part pel fet de que me'n moro de ganes i en part perquè ja veig la panxa de la Karen inmensa i creixent cada dia més.

Hola!

Benvinguts al Blog de'n Santi.

De moment, i em temo que per un temps, hauré de fer de narrador fins que en Santi tingui prou edat com per escriure ell mateix.

"Lo prometido es deuda" que diuen, oi? I com us vaig dir, ja estava cansat d'escriure al meu blog sense parar sobre en Santi. Em penso que es mereix el seu espai propi.

Procurarem mantenir-vos informats de la vida de'n Santi a través d'aquest nou blog de la colecció.

Ja us avanso que la càmera digital treurà fum aviat, eh? Perquè no tingueu motiu de queixa, jejejejjeje. De totes maneres, penso que es interessant que pugueu estar informats al detall de tot el que tingui relació amb la nostra aventura com a pares. Si més no, per paliar una mica els inconvenients de la distància.