En Santi está la mar de content amb les visites. Sobretot amb la seva àvia que no el deixa ni a "sol ni a sombra". Al seu avi encara és una mica reaci a carregar-lo però us puc assegurar que no el deixo marxar cap a les espanyes fins que no faci.
I us dic que està content perquè se li nota. Està més rialler i més enraonador (si, en Santi enraona a la seva manera).
Ara que de tant en tant, fa la seva gràcia. Com diumenge per exemple, estàvem a Coyoacán prenent uns Smoothies (una espècie de granitzat) i la Karen el va cambiar de roba perquè comensava a fer fred després de donar-li el biberó. A en Santi no se li va acudir res més que esperar a que l'haguèssin cambiat per vomitar tota la llet que havia près. En Santi és així de graciós... I davant dels avis! Jejejejejeje
En Santi té un do especial i ja ens ho està comensant a demostrar. Quant està dormint t'enganxa la son. Ahir, mentres la Karen rentava biberons, jo l'estava carregant i per poc i em quedo totalment adormit amb ell en brassos... cosa que procuraré no torni a passar perquè em fa una por que em moro.
martes, 13 de enero de 2009
jueves, 8 de enero de 2009
VISITES
En Santi està ben emocionat. Apart de que es nota de per sí, m'ho ha fet veure a la seva manera.
I és que si tot va bé, demà rebrà dues visites molt importants: els seus avis paterns creuaràn l'Atlàntic per conèixer-lo i això no passa pas cada dia.
Esclar, que el sentiment és recíproc, oi?
Així que en Santi ha decidit que ha arribat el moment de fer una estiradeta per estar ben guapo i formòs per quan arribin els seus pares. Dimarts passat, a l'última visita a la doctora va mesurar 56 cm de llarg i va pesar gairebé 4.5 Kilos, lo qual, segons la doctora, vol dir que tot va perfectament (i no em negareu que en un mes, no esta gens malament).
Nosaltres, la Karen i jo, també anem que ens pugem per les parets perquè ja tenim ganes de veure els sogres/pares però sobretot perquè també els volem presentar això tan bonic que hem aconseguit fer entre tots dos.
Us podeu imaginar que tant a l'un com a l'altre se'ns cau la baba només de veure'l, oi?Repeteixo per enèssima vegada: mai havia sentit res d'igual en la meva vida i no us ho puc explicar i supera totes les meves espectatives.
En Santi no deixa de sorprendre'm cada día. Les coses que fa i les coses que aprèn em deixen bocabadat. Més que res perquè un espera que un nen d'un mes de vida no sigui capàs més que de demanar menjar, fer caca, plorar i dormir. Però en Santi és diferent, em sembla que serà ben inteligent. De vegades em fa l'efecte que fins i tot m'entèn quan li parlo i a la seva manera em parla també. Per exemple, quan li estic parlant i em quedo callat i vol que li segueixi parlant (posem que quan li estic donant el biberó) el paio se'm queda mirant fixament als ulls i ja sé que això vol dir que vol que li segueixi parlant. També he notat que quan li faig una pregunta, que òbviament no espero que em contesti, comensa a parpallejar. Suposo que deu notar instintivament l'entonació diferent i d'alguna manera reacciona.
Ahir, el vaig cambiar abans d'anar a dormir i no solsament es va portar rebé (tenint en compte que jo soc mig estúpid per batallar amb la robeta de nadó) sinó que li vaig demanar una mà per posar-li una màniga i me la va donar, li vaig demanar l'altre i talment com si m'entenguès, també me la va donar! (us dic que a vegades em deixa de pedra).
Quan alguna cosa no li agrada no plora, però grunyeix ostentosament. En Santi no plora per qualsevol cosa (quan té gana, el 95% dels cops, o quan sa mare li treu els mocs o li talla les ungles o quan li fa mal alguna cosa, el 5%). Quan una cosa li agrada o està content no xiscla sinó que fa com una espècie de sospir però difícilment riu. Ahir, diu la meva sogra que estava dormint i va roncar, i li deu haver fet gràcia perquè el paio s'estava partint el cul tot ben dormint.
Ahir, estava amb la tieta de la Karen. Jo estava ajudant la Karen a desmontar l'arbre de Nadal i tota la parafernalia (una activitat estimulant i amena igual que posar-lo) i m'hi vaig acostar i li vaig dir : Santi, l'any que vé, tú m'ajudaràs a posar i a treure l'arbre, eh?
I el paio que es comensa a partir el cul. I la tieta de la Karen que li diu : no et preocupis Santi, que és broma.
I jo que dic: no, no és broma. Ho dic molt seriosament.
I que comensa a plorar, pobret. Jejejejeje
I és que si tot va bé, demà rebrà dues visites molt importants: els seus avis paterns creuaràn l'Atlàntic per conèixer-lo i això no passa pas cada dia.
Esclar, que el sentiment és recíproc, oi?
Així que en Santi ha decidit que ha arribat el moment de fer una estiradeta per estar ben guapo i formòs per quan arribin els seus pares. Dimarts passat, a l'última visita a la doctora va mesurar 56 cm de llarg i va pesar gairebé 4.5 Kilos, lo qual, segons la doctora, vol dir que tot va perfectament (i no em negareu que en un mes, no esta gens malament).
Nosaltres, la Karen i jo, també anem que ens pugem per les parets perquè ja tenim ganes de veure els sogres/pares però sobretot perquè també els volem presentar això tan bonic que hem aconseguit fer entre tots dos.
Us podeu imaginar que tant a l'un com a l'altre se'ns cau la baba només de veure'l, oi?Repeteixo per enèssima vegada: mai havia sentit res d'igual en la meva vida i no us ho puc explicar i supera totes les meves espectatives.
En Santi no deixa de sorprendre'm cada día. Les coses que fa i les coses que aprèn em deixen bocabadat. Més que res perquè un espera que un nen d'un mes de vida no sigui capàs més que de demanar menjar, fer caca, plorar i dormir. Però en Santi és diferent, em sembla que serà ben inteligent. De vegades em fa l'efecte que fins i tot m'entèn quan li parlo i a la seva manera em parla també. Per exemple, quan li estic parlant i em quedo callat i vol que li segueixi parlant (posem que quan li estic donant el biberó) el paio se'm queda mirant fixament als ulls i ja sé que això vol dir que vol que li segueixi parlant. També he notat que quan li faig una pregunta, que òbviament no espero que em contesti, comensa a parpallejar. Suposo que deu notar instintivament l'entonació diferent i d'alguna manera reacciona.
Ahir, el vaig cambiar abans d'anar a dormir i no solsament es va portar rebé (tenint en compte que jo soc mig estúpid per batallar amb la robeta de nadó) sinó que li vaig demanar una mà per posar-li una màniga i me la va donar, li vaig demanar l'altre i talment com si m'entenguès, també me la va donar! (us dic que a vegades em deixa de pedra).
Quan alguna cosa no li agrada no plora, però grunyeix ostentosament. En Santi no plora per qualsevol cosa (quan té gana, el 95% dels cops, o quan sa mare li treu els mocs o li talla les ungles o quan li fa mal alguna cosa, el 5%). Quan una cosa li agrada o està content no xiscla sinó que fa com una espècie de sospir però difícilment riu. Ahir, diu la meva sogra que estava dormint i va roncar, i li deu haver fet gràcia perquè el paio s'estava partint el cul tot ben dormint.
Ahir, estava amb la tieta de la Karen. Jo estava ajudant la Karen a desmontar l'arbre de Nadal i tota la parafernalia (una activitat estimulant i amena igual que posar-lo) i m'hi vaig acostar i li vaig dir : Santi, l'any que vé, tú m'ajudaràs a posar i a treure l'arbre, eh?
I el paio que es comensa a partir el cul. I la tieta de la Karen que li diu : no et preocupis Santi, que és broma.
I jo que dic: no, no és broma. Ho dic molt seriosament.
I que comensa a plorar, pobret. Jejejejeje
martes, 6 de enero de 2009
Reis!
Espero que els Reis d'Orient s'hagin portat bé amb vosaltres (si vosaltres us heu portat bé, esclar).
Avui és un dia forsa especial per nosaltres tres: son els primers Reis d'en Santi!!!!! Els sentiments són una mica agredolsos malgrat tot. Aquí, el dia de Reis, no és pas festa oficial i per tant haig de treballar i en Santi no "obrirà" els seus regals fins que jo arribi (nota: jo em moria de ganes de donar-li desde diumenge però no m'han pas donat permís... Coses de la Reina Consort).
Avui, a l'espera de que els seus tiets i futurs padrins li portin el que haurà rebut a casa seva aquest cap de setmana (un aqüari amb llum i música i peixos que es mouen i que es posa al bressol... M'ho han xivat els Reis Padrins, jejejej), en Santi rebrà dos regalasos!
El primer serà un gimnàs Fisher Price perquè vagi experimentant i agafant forsa a cames i brasos (que creieu-me que no li fa pas falta! Ja van varies vegades que es dona la volta tot solet).
A més, la Reina Consort, va afegir una cadireta vibratoria amb sons de la natura i música. En realitat no és una cadireta vibratòria, el senyor Fisher-Price diu que és un seient rebotador i ell n'és l'expert així que li farem cas.
Avui és un dia forsa especial per nosaltres tres: son els primers Reis d'en Santi!!!!! Els sentiments són una mica agredolsos malgrat tot. Aquí, el dia de Reis, no és pas festa oficial i per tant haig de treballar i en Santi no "obrirà" els seus regals fins que jo arribi (nota: jo em moria de ganes de donar-li desde diumenge però no m'han pas donat permís... Coses de la Reina Consort).
Avui, a l'espera de que els seus tiets i futurs padrins li portin el que haurà rebut a casa seva aquest cap de setmana (un aqüari amb llum i música i peixos que es mouen i que es posa al bressol... M'ho han xivat els Reis Padrins, jejejej), en Santi rebrà dos regalasos!
El primer serà un gimnàs Fisher Price perquè vagi experimentant i agafant forsa a cames i brasos (que creieu-me que no li fa pas falta! Ja van varies vegades que es dona la volta tot solet).
A més, la Reina Consort, va afegir una cadireta vibratoria amb sons de la natura i música. En realitat no és una cadireta vibratòria, el senyor Fisher-Price diu que és un seient rebotador i ell n'és l'expert així que li farem cas.
La part del mig fa l'efecte de ser una cascada per on cau l'aigua (una virgueria, vaja!).
Segons el senyor Fisher-Price, el seient estimula els seus sentits, les seves habilitats motores i l'aprenentatge a través del descobriment (causa-efecte : el nen aprèn que perquè s'encenguin els llums i soni la música ha d'esbatussar els micos que penjen).
Vaja, que no entenc com no hem sortit imbècils tots els que no hem tingut una cadireta d'aquestes (perdò! Seient rebotador).
En fí, ja us ensenyaré la cara d'en Santi quan estreni els seus regals de reis.
lunes, 5 de enero de 2009
jueves, 1 de enero de 2009
lunes, 22 de diciembre de 2008
Santi post-bany
Apa! En Santi acabat de sortir de la banyera més content que un jínjol. En realitat, no li fa massa gracia això de banyar-se però el relaxa bastant, sobretot ara que sembla que el paio està una mica estressat de la vida i això que acaba de comensar... No, si no te digo!
Cal dir, que en Santi, encara no porta massa bé això de posar per les fotos. Espero que amb el temps anem millorant aquestes poses, ok? Tingueu-li paciencia.
No us queixareu, eh? Que sembla un reportatge del "Lecturas". Ni en Ricard Martí (o sea, en Ricky Martin) ...!
En Santi continua madurant a un ritme que fa por : ahir a la tarda vam estar jugant ell i jo. Ja es capas d'agafarme el dit per voluntat propia sense que jo li hagi de posar a la maneta. O sigui, és capas de veure el dit, decidir que el vol agafar i engraparlo a distancia. També li agrada que li facin petons a la mà i quan ho faig, estira la maneta cap a la meva cara perquè n'hi faci més.
lunes, 15 de diciembre de 2008
Santi-noticies cap de setmana
Ara que ja hem complert amb el clam popular per fotos recents d'en Santi ja podem passar al resum dels progressos d'en Santi.
En Santi va fent. Després d'una setmana una mica irregular en quant al deixar dormir a les nits, sembla que en Santi ha recuperat el seu to habitual i s'està portant prou bé.
El paio cada vegada menja més (afortunadament ja tolera molt més la llet materna. Informacions de darrera hora diuen que avui s'hi ha passat una hora, lo qual és un rècord. Això sí, el biberó de després, no l'ha perdonat el paio). Aquesta gana imparable s'està traduïnt en un creixement molt ràpid. La veritat es que no l'hem pesat ni mesurat però ja se sent més pesadet i ahir que la Karen l'acabava de cambiar el vaig veure considerablement més llarg que la darrera vegada.
En Santi, cada cop està més despert i sembla que comensa a reaccionar més al seu entorn. Ahir debía estar content perquè de cop i volta va deixar anar un crit d'alegría que ens vam quedar tots mirant. També vam notar que quan sent la meva veu, estant a l'altra banda de l'habitació, és capas d'ubicar-la, distingir-la i dirigir la mirada cap on soc jo.
El problema que tenim ara mateix, és que s'està acostumant als brassos i ens costa bastanta feina que s'estigui una mica quieterró al cabàs (entenguis per cabàs o bambinetto, una espècie de bressol portàtil, amb nanses, de roba). Quan es cansa i decideix que vol brassos, comensa a plorar fins que algú el carrega.
Dissabte, gràcies a la meva cunyada Belén, en Santi va conèixer i estrenar el seu bressol, ja totalment equipat, vestit i amb el mòbil en ple funcionament. Sembla que li va agradar bastant però encara és massa petit com per dormir solet. Esperarem a que tingui uns tres mesos, encara.
Com ja us he dit, hi ha bastant debat sobre el color dels seus ulls. Personalment, us diré que primer em semblaven blaus, després grisos i després verds. Ara ja no sé ni que dir, perquè apart de que hi ha qui diu que els té marróns, cada cop que els hi veig els hi veig d'un color diferent i encara és massa aviat com per saber-ho del cert.
Com us dic, en Santi ja reconeix la meva veu i es capas d'orientar el seu cap, cap on soc jo quan la sent. També cada cop és més rialler i reacciona millor a les festes que li fem uns i altres. Abans li eren bastant indiferents.
A en Santi, no li agrada gens que el banyin. M'imagino que el trauma això de que l'agafin per sota l'esquena i el tinguin penjant una estona mentres el mullen i el magregen. Apart pobret, tot es fa una boleta perquè per calenta que estigui l'aigua pos passa fred.
L'altre dia vam fer l'experiment de deixarlo de boca terrossa sobre el llit per veure que feia. Per increïble que sembli el paio ja comensa a fer l'intent d'empenyer's amb els peus i també d'aixecar el seu cap per mirar al seu voltant. Em temo que serà precós per gatejar i per caminar.
Ja tinc ganes de que arribin els Reis i Santa Claus...
En Santi va fent. Després d'una setmana una mica irregular en quant al deixar dormir a les nits, sembla que en Santi ha recuperat el seu to habitual i s'està portant prou bé.
El paio cada vegada menja més (afortunadament ja tolera molt més la llet materna. Informacions de darrera hora diuen que avui s'hi ha passat una hora, lo qual és un rècord. Això sí, el biberó de després, no l'ha perdonat el paio). Aquesta gana imparable s'està traduïnt en un creixement molt ràpid. La veritat es que no l'hem pesat ni mesurat però ja se sent més pesadet i ahir que la Karen l'acabava de cambiar el vaig veure considerablement més llarg que la darrera vegada.
En Santi, cada cop està més despert i sembla que comensa a reaccionar més al seu entorn. Ahir debía estar content perquè de cop i volta va deixar anar un crit d'alegría que ens vam quedar tots mirant. També vam notar que quan sent la meva veu, estant a l'altra banda de l'habitació, és capas d'ubicar-la, distingir-la i dirigir la mirada cap on soc jo.
El problema que tenim ara mateix, és que s'està acostumant als brassos i ens costa bastanta feina que s'estigui una mica quieterró al cabàs (entenguis per cabàs o bambinetto, una espècie de bressol portàtil, amb nanses, de roba). Quan es cansa i decideix que vol brassos, comensa a plorar fins que algú el carrega.
Dissabte, gràcies a la meva cunyada Belén, en Santi va conèixer i estrenar el seu bressol, ja totalment equipat, vestit i amb el mòbil en ple funcionament. Sembla que li va agradar bastant però encara és massa petit com per dormir solet. Esperarem a que tingui uns tres mesos, encara.
Com ja us he dit, hi ha bastant debat sobre el color dels seus ulls. Personalment, us diré que primer em semblaven blaus, després grisos i després verds. Ara ja no sé ni que dir, perquè apart de que hi ha qui diu que els té marróns, cada cop que els hi veig els hi veig d'un color diferent i encara és massa aviat com per saber-ho del cert.
Com us dic, en Santi ja reconeix la meva veu i es capas d'orientar el seu cap, cap on soc jo quan la sent. També cada cop és més rialler i reacciona millor a les festes que li fem uns i altres. Abans li eren bastant indiferents.
A en Santi, no li agrada gens que el banyin. M'imagino que el trauma això de que l'agafin per sota l'esquena i el tinguin penjant una estona mentres el mullen i el magregen. Apart pobret, tot es fa una boleta perquè per calenta que estigui l'aigua pos passa fred.
L'altre dia vam fer l'experiment de deixarlo de boca terrossa sobre el llit per veure que feia. Per increïble que sembli el paio ja comensa a fer l'intent d'empenyer's amb els peus i també d'aixecar el seu cap per mirar al seu voltant. Em temo que serà precós per gatejar i per caminar.
Ja tinc ganes de que arribin els Reis i Santa Claus...
En Santi menja i menja i creix i creix
Atenent al clamor popular que demana més fotos d'en Santi. Aquí en teniu unes poquetes més. Disculpeu per la qualitat però estàn fetes amb el mòbil aprofitant que semblava que ténia els ulls mig oberts (que segueix el debat sobre si són blaus, grisos o verds. Tot depèn de la llum i de la roba que porti posada).
I la mare de la criatura vinga preparar biberons! I el nen cada vegada pesa més i cada vegada es més llarg. A la següent podeu veure la mare en plena faena.
martes, 9 de diciembre de 2008
Herencia
En Santi ja va apuntant maneres. Apart de que vol estar menjant cada 5 minuts (lo qual tenint el pare que té, no m'extranya ni lo més mínim) està agafant la mania de que quan té gana es fica les mans a la boca (de vegades senceres!) i es comensa a llepar els dits mentres amb l'altre ma s'agafa l'orella.
Als que ens vau veure a nosaltres de petits ja sabeu perquè em crida l'atenció, oi?
Aquest cap de setmana en Santi va coneixer els seus cosins. Ell, els va rebre amb bastanta indiferencia (encara és massa petit, pobret) però els altres estaven ben emocionats. Jo tenia por per l'Àngel, el mitjà, em pensava que tindria un atac de gelos o algo semblant pero es va limitar a preguntarme si seguiriem jugant junts a la PS2 ara que ja tenia el meu fill, li vaig dir que no es preocupès que si i santes pasqües, como si nada hubiera pasado. Ay, Santa Inocència! Nosaltres patint pels gelos i a ell només li preocupa si jugarem o no... De fet, els nens sempre et surten amb cada cosa que et deixa amb dos pams de nas, que no sé pas...
Fins i tot en Miguel, pobret, que té un any i mig, anava ben emocionat i parava les manetes per carregar en Santi i li anava a fer "caricies" cada dos per tres (ho poso entre cometes perquè té una idea una mica brusca, per dir-ho d'alguna manera, del que és una caricia). Lo bo que desde que la Karen estava embarassada el vam acostumar a acariciar-li la panxa i a la seva manera, que és molt inteligent, igual que els seus germans, ja ha entès que en Santi és el que estava allà dins perquè a la panxa de la Karen no s'hi ha acostat per res).
Els tiets i futurs padrins, estàn que no van al WC (per dir-ho d'una manera fina) amb el seu nebot. Aquest cap de setmana, el meu cunyat no va marxar a casa seva i no va estar content fins que no va banyar el seu futur fillol i dissabte a la tarda van marxar i van tornar carregats amb coses i més coses que en Santi necessitava i que jo no havia pogut anar a comprar.
Als que ens vau veure a nosaltres de petits ja sabeu perquè em crida l'atenció, oi?
Aquest cap de setmana en Santi va coneixer els seus cosins. Ell, els va rebre amb bastanta indiferencia (encara és massa petit, pobret) però els altres estaven ben emocionats. Jo tenia por per l'Àngel, el mitjà, em pensava que tindria un atac de gelos o algo semblant pero es va limitar a preguntarme si seguiriem jugant junts a la PS2 ara que ja tenia el meu fill, li vaig dir que no es preocupès que si i santes pasqües, como si nada hubiera pasado. Ay, Santa Inocència! Nosaltres patint pels gelos i a ell només li preocupa si jugarem o no... De fet, els nens sempre et surten amb cada cosa que et deixa amb dos pams de nas, que no sé pas...
Fins i tot en Miguel, pobret, que té un any i mig, anava ben emocionat i parava les manetes per carregar en Santi i li anava a fer "caricies" cada dos per tres (ho poso entre cometes perquè té una idea una mica brusca, per dir-ho d'alguna manera, del que és una caricia). Lo bo que desde que la Karen estava embarassada el vam acostumar a acariciar-li la panxa i a la seva manera, que és molt inteligent, igual que els seus germans, ja ha entès que en Santi és el que estava allà dins perquè a la panxa de la Karen no s'hi ha acostat per res).
Els tiets i futurs padrins, estàn que no van al WC (per dir-ho d'una manera fina) amb el seu nebot. Aquest cap de setmana, el meu cunyat no va marxar a casa seva i no va estar content fins que no va banyar el seu futur fillol i dissabte a la tarda van marxar i van tornar carregats amb coses i més coses que en Santi necessitava i que jo no havia pogut anar a comprar.
lunes, 8 de diciembre de 2008
Missió Impossible
A veure...
¿Com us puc explicar què és el que sento quan em miro i em re-miro en Santi?
Deixeu-me dir-vos que ara ja fa una cara totalment diferent que fa uns díes. És lògic, ja s'ha desinflat bastant i fa una cara seriosa però beatífica.
La qüestió és que les poques estones que hem estat junts, malgrat el que ja us he explicat de la maduració de la vista dels nadons, ens quedem mirant fixament l'un a l'altre com uns babaus durant uns moments i altra vegada els rellotges s'aturen. En aquests moments, tot el demès, passa a un segon terme moooooooooooooolt llunyà. Es com si entrèssis a una altra dimensió, no sé si m'explico. I els dos ens quedem mirant, jo amb cara d'estarme fonent per dins i ell amb cara de no haver trencat mai un plat (lo qual és cert) i com dient : Hola, què tal? Mira, bé, aquí anar fent...".
Més que seriosa, en Santi fa una cara pensativa (per extrany que soni, que un nadó de 7 díes pugui pensar). Quan dorm, si no es queixa, fa una cara de pau i de tranquilitat total que fa que tant la Karen com jo l'envegem com no en tingueu ni idea.
Ja us he dit mil vegades que se'm fa molt difícil explicar què és el que un sent quan té el seu fill al davant perquè son moltes coses i també són coses que mai ha sentit abans, i molt menys amb aquesta intensitat.
Jo, que sempre había pensat que la gent que li parlava als nadons com si fossin babaus, eren uns babaus, haig de fer un gran esfors (enorme, titànic) per mantenir la calma i no parlar-li com si fós estúpid i comensar a fer tonteries en la seva presència. Continuo pensant que els nens no són estúpids i per tant no cal insultar la seva inteligència parlant-los com si fossin gossets però la veritat és que deu ser una espècie de programació genètica la que ens obliga a fer-ho perquè em costa un ou.
L'altre cosa que em passa i aquesta sí sé perquè, és que tinc unes ganes tremendes de menjar-me'l a petons i no puc deixar d'agafar-li la maneta i acaronar-li el caparró amb molt de compte (podria caure-li la mollera i aquí això gairebé és un crim imperdonable). Això és degut al següent : Us heu fixat, que en major o menor grau tots els nadons tenen uns trets semblants? Tots tenen els ulls grossos i son més aviat cabessuts, tenen la pell rosadeta i fina, etcétera. I no només pel que fa als èssers humans, sol passar amb tots els mamífers. Això és un mecanisme de seguretat de la Natura, que és molt sabia. En la pre-historia, si pel que sigui un nadó perdia els seus pares, està dissenyat específicament perquè inspirès aquests sentiments en qualsevol altre membre de la manada (esclar, llavors els humans viviem en manades) i aquest l'adoptès com a propi.
¿Com us puc explicar què és el que sento quan em miro i em re-miro en Santi?
Deixeu-me dir-vos que ara ja fa una cara totalment diferent que fa uns díes. És lògic, ja s'ha desinflat bastant i fa una cara seriosa però beatífica.
La qüestió és que les poques estones que hem estat junts, malgrat el que ja us he explicat de la maduració de la vista dels nadons, ens quedem mirant fixament l'un a l'altre com uns babaus durant uns moments i altra vegada els rellotges s'aturen. En aquests moments, tot el demès, passa a un segon terme moooooooooooooolt llunyà. Es com si entrèssis a una altra dimensió, no sé si m'explico. I els dos ens quedem mirant, jo amb cara d'estarme fonent per dins i ell amb cara de no haver trencat mai un plat (lo qual és cert) i com dient : Hola, què tal? Mira, bé, aquí anar fent...".
Més que seriosa, en Santi fa una cara pensativa (per extrany que soni, que un nadó de 7 díes pugui pensar). Quan dorm, si no es queixa, fa una cara de pau i de tranquilitat total que fa que tant la Karen com jo l'envegem com no en tingueu ni idea.
Ja us he dit mil vegades que se'm fa molt difícil explicar què és el que un sent quan té el seu fill al davant perquè son moltes coses i també són coses que mai ha sentit abans, i molt menys amb aquesta intensitat.
Jo, que sempre había pensat que la gent que li parlava als nadons com si fossin babaus, eren uns babaus, haig de fer un gran esfors (enorme, titànic) per mantenir la calma i no parlar-li com si fós estúpid i comensar a fer tonteries en la seva presència. Continuo pensant que els nens no són estúpids i per tant no cal insultar la seva inteligència parlant-los com si fossin gossets però la veritat és que deu ser una espècie de programació genètica la que ens obliga a fer-ho perquè em costa un ou.
L'altre cosa que em passa i aquesta sí sé perquè, és que tinc unes ganes tremendes de menjar-me'l a petons i no puc deixar d'agafar-li la maneta i acaronar-li el caparró amb molt de compte (podria caure-li la mollera i aquí això gairebé és un crim imperdonable). Això és degut al següent : Us heu fixat, que en major o menor grau tots els nadons tenen uns trets semblants? Tots tenen els ulls grossos i son més aviat cabessuts, tenen la pell rosadeta i fina, etcétera. I no només pel que fa als èssers humans, sol passar amb tots els mamífers. Això és un mecanisme de seguretat de la Natura, que és molt sabia. En la pre-historia, si pel que sigui un nadó perdia els seus pares, està dissenyat específicament perquè inspirès aquests sentiments en qualsevol altre membre de la manada (esclar, llavors els humans viviem en manades) i aquest l'adoptès com a propi.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
