En Santi, 1 any 3 mesos, 2 setmanes i pico

En Santi, deixant de banda espectacles lamentables com el del "Danonino" altrament conegut com a "Petite Suisse" és un nen que enamora.

Home, esclar que ho dic perquè soc el seu pare pero és que no només m'enamora a mí, és que enamora tothom.

Quan està de bones, que és la major part del temps, és un nen dolç, simpàtic i una mica pallaso. Li encanta estar-li fent petons a sa mare i de tant en tant surt corrents per tornar i llençar-se sobre teu per fer-te una abraçada ben forta.

Li encanta jugar per terra, sobretot amb els seus cotxets, però el que més li agrada (literalment el fa parar boig i totalment fora de control) són els gossos i els avions. Això sí, els avions volant, perquè quan els veu a terra no li criden pas massa l'atenció. Li encanta veure com els avions passen per sobre de casa i s'emociona i els diu adeu amb la maneta. També els senyala i diu : "AVÁ, AVÁ!" que vol dir "AHÍ VA, AHÍ VA" o també diu: "AVUN, TÁ" que vol dir "AVIÓN, AHÍ ESTÁ".

Una altra cosa, que li encanta i això ja ho sabeu, és en Pocoyó. Hem aconseguit que digui ELI ("EYI"), POP ("PEP"), PATO ("PATA"), LULA (algo així com "LOALA") pero no aconseguim de cap de les maneres que digui "POCOYO" enlloc de "PATA", ho tenim pendent.

Les classes de català van prou bé: ja sap dir pop (pep), peix (pe o petsss), tortuga (algo així com tatooya), peu (pe), galeta (ateta), sopa (apa), aigua (awa), avi, iaia, tieta (tata), madrina (manina)...

Amb els noms també anem prou bé : Anna, Pepe, Merche (meche), Arnau (nau), Montse (Monne), Juana (jana), Belén (menen), Marcela (mayeya o mayela)...

El tio s'ho passa pipa a la dutxa (això sí, menys quan li cau l'aigua al cap que es posa mig nerviós, però m'ha dit la Karen que això ho fan tots els nens) pero s'ho passa encara millor quan el posem a la banyera amb els seus ninos.

En Santi ens sorprén de tant en tant amb coses que ningú no li ha ensenyat com per exemple el dia que va pujar tot sol al silló i me'l vaig trobar assentat al costat o el dia que es va despertar i em va dir "bon día"...

I es que en Santi, apart de tot això, és ben intel·ligent i ho aprèn tot amb una velocitat que em fa posar els pèls de punta. No fa pas massa (uns dos mesos) vam haver de canviar les baldes del bressol perquè el tio havia après a obrirles i tancarles només de veure com ho feiem nosaltres...Una passada!

En Santi no fa pas massa marranades per menjar, l´únic que un ha de fer les mil i una tonteries i mitja perquè li agrada molt fer el ronso. Això sí, quan vol menjar sol, vol menjar sol i no li intentis ficar la cullera a la boca perquè pots acabar pitxor que ell amb el danonino.

El Danonino!!!!!!!!

La festa temàtica de'n Santi

Ahir diumenge va ser la súper-festa-pocoyó de'n Santi per celebrar el seu primer any de vida.

La cosa va anar prou bé fins que a l'hora de trencar la pinyata a en Santi, no li va fer massa gràcia això de que li trenquèssin el seu Pocoyo gegant. Val a dir, que qualsevol semblança de la pinyata amb en Pocoyó era mera coincidència (com podeu veure a la foto). La cuestió és que la pinyata era un regal dels seus padrins i tampoc era qûestió de fer un lleig, la intenció és el que compta, no?

Apart d'aquest incident, després del qual, en Santi va penjar morros i no va haver-hi manera humana de canviar-li l'expressió fins que va arribar el pocoyó-pastís. Al qual no va fer-li pas lletjos com podeu veure. La Karen el va asseure a un costat del pastís i el tio, disimuladament li anava fotent mà (en realitat li fotia dit, dit que a continuació es llepava amb fruició). I el tio menja i menja, "bien quitado de la pena" que diuen per aquí.

Ens va agradar molt el saló on vam fer la festa. Apart de que era molt més barat que el lloc on vam celebrar el seu bateig, en el paquet ens hi entràven moltes més coses: els cambrers, la música, els plats, gots i cuberts dels adults, els jocs dels nens, etcètera...

En Santi va sentir predilecció per un inflable que tenia una piscina de pilotetes a un costat. Només tinc fotos de la piscina de pilotetes perquè l'inflable era tancat per una malla i les fotos haguèssin sortit fosques, pero també li vam ficar a dins i el paio es petava el cul allà dins. Com que els altres nens saltaven i caminaven, ell sentia com se li movia el terra i li feia la mar de gràcia tot plegat. Dos o tres vegades, es va acostar a la malla que tancava l'inflable i s'hi va amorrar fent ganyotes als que estavem disfrutant a fora.

A la foto, en Santi estaba mig-adormidet i per això fa aquesta careta.

La veritat, si ens vam gastar un munt de diners, si estem cansats fins a l'infinit perquè ha estat un cap de setmana interminable de viatges amunt i avall, si ens morim de son perquè pràcticament no hem dormit com Déu mana desde dijous pero la veritat és que només de veure com va disfrutar la seva festa en Santi, i d'haver sentit tot el que hem sentit, entre d'altres coses orgull de tenir un nen tan guapo i tan intel·ligent que te'l menjaries a cada estona, val la pena passar-hi les vegades que calgui.

La Odisea va començar divendres: la Karen i la meva sogre van anar a comprar els dolços/caramels/xocolatines i similars per posar a les bossetes que es regalarien als nens. Prèviament, haviem anat a Portales (una zona especialitzada en festes) a comprar les invitacions, i les capsetes de cartró (que es plegaven formant una maleteta) on posariem tot això. Tot plegat de'n Pocoyó, com no.

Dissabte al matí, ens vam llevar d'hora per anar al Mercat de la Mercè a comprar gairebé tot el que li calia a la meva sogre per preparar el menjar. El mercat de la Mercè, és el mercat més gran de la ciutat, ocupa varies naus d'un tamany considerable a un costat del centre de la ciutat. Perquè us en feu una idea, penseu que hi ha una nau del tamany del mercat de la boqueria només de verdures, una altra només per carns i pollastres, una altre pel peix, una altra per la fruita, etcètera, etcètera, etcètera. Això de per sí, ja va ser cansat perquè evidentment, hi havia una gentada que feia esparverar i a sobre del caos, carregats com mules amb carn i verdures.

Arribant a casa, vam descansar mínimament, i cap a Portales un altre cop a comprar gots i plats de'n Pocoyó, més capsetes de dolços i els pals per fer les "banderillas", que no són res més que saltxixes rebossades d'una especie de massa de farina i que era el menú dels nens.

A la tarda-vespre, vam anar a comprar dos o tres coses que encara faltaven (entre d'altres la llet de'n Santi, que ja s'havia acabat), a comprar el dinar/sopar i després de sopar, a tallar verdures i carn fins a la sacietat. Resultat: vaig anar a dormir a les 4:30 a.m.

Diumenge les coses no es van relaxar pas massa. Torna't a llevar d'hora, baixa a encendre el carbó perquè la teva sogra pugui cuinar, arreglat, surt escopetejat perquè es tard i s'ha d'anar a buscar el pastís, ves a deixar el pastís, torna a casa a buscar el menjar, ves a deixar el menjar i ves de cul tota la festa preocupant-te de que tot estigui bé pels convidats. Torna a casa, observa el caos que vam deixar al nostre pas entre dissabte i diumenge, intenta trobar l'ordre comptant amb tot el que li van regalar a en Santi i ves a dormir a la 1:00 a.m. aproximadament per llevarte a les 5:30 a.m. per anar a treballar i a sobre, dilluns...

De totes maneres, com us dic, no me'n penedeixo ni lo més mínim. Només de veure lo que va disfrutar dins l'inflable i amb el pastís val ben bé la pena. Apart us tinc una petita sorpresa que no puc desvetllar fins més endavant. Shhhhhhhhhhh!

Eiiiii, no puc anar a Disneyworld pero visc amb en Mickey Mouse!

Ja cal que us aneu preparant...

Sobren les paraules... qui avisa no es traidor. Consti, eeeeeeh?

En Santi 14/11/2009

Aquesta és la foto oficial de'n Santi pel pasaport. Em va sorprendre lo bé que es va deixar fer la foto, esclar que el tio anava mig adormit (se li nota, no?).

No és la cosa més bonica que hagueu vist?

Ara ve Nadal! Matarem el Gall!

Avui hem anat al Centre Comercial (que es diu "Parque Delta" perquè abans allà hi havia un estadi de beisbol que es deia així) i ens hem trobat amb la sorpresa de que ja havien posat els guarniments de Nadal. En Santi tenia una mica de son així que no s'ha mostrat massa interessat.

TACHÁAAAAAAAAN!

Disculpeu que hagi sortit de costat, segons jo s'estava grabant amb l'orientació correcta.

Ahir, la Karen em va preguntar que què passaria si em digués que estava embarassada un altre cop i jo li vaig contestar amb una altra pregunta: Abans o després de l'infart? Jajajajajajaja

Després seriosament, li vaig dir que encara que de bones a primeres potser m'espantaria una mica, seria molt feliç. Perquè? Doncs perque si en Santi encara que es capritxós, geniut i trapella, es un sol de criatura: carinyós, alegre, rialler i intel·ligent. Que si amb un solet així ja era feliç que s'imaginés amb dos.

En Santi Cantant

En Santi Caminant!!!

Vides paral.leles

Deixant de banda les distàncies i els temps, dissabte passat vaig comensar a sospitar que en Santi i jo tindrem vides paral.leles.

Després de moltes deliberacions, la Karen i jo vam decidir anar a la festa d'aniversari d'una ex-companya seva on ens havien convidat. Més que res, ens feia mandra pel temps (estava plovent) i per la distància (al sud, a l'altre punta de la ciutat). Vam decidir que ja era hora que en Santi tornés a sortir al carrer després de la "contingència" pel virus de la grip A/H1N1.

Així que bastant tard, per variar, vam agafar els trastos i cap a la festa.

En Santi va adormir-se en quant que va pujar al taxi i quan vam arrivar es va despertar.

Gairebé no vam tenir temps ni de presentar-lo adecuadament. En quant creuar la porta, la neboda de l'amfitriona, una nena amb cara d'empollona i que no arribava als 15 anys, ens el va segrestar i gairebé no el vam tornar veure fins a l'hora de marxar (a excepció d'una marranada bastant intensa que va fer perquè estava adormit i el van espantar amb un esclat de riallades).

Almenys en dues ocasions, ens van preguntar que quant en demanavem pel nen. Que no hi havia bronca que ens arribaven al preu. En broma, evidentment (lo qual no vol dir, que no veient el nen durant una bona estona i davant de semblant pregunta, no t'inquietis bastant, esclar).

Això em va recordar ràpidament la famosa anècdota en la qual i segons sembla, pel que he sentit a dir milions de vegades durant la meva vida, quan jo tenia un any i havent sortit a dinar a la Barceloneta, uns argentins em volien comprar tant sí com no i els meus pares ja no sabien que fer per treure-se'ls de sobre.

Nosaltres ens vam limitar a dir, que no hi arribaven pas al preu i que a més, tinguèssin en compte que el preu era en Euros i no pas en Pesos. Després d'intentar-ho un cop més quan ja marxavem i de contrastar la oferta i la demanda: una col.lecció de "Barbies" i poca cosa més, contra milions d'Euros, millor ho van deixar estar.

La veritat, jo ni tan sols tenia ganes d'anar-hi a la festa, però la promesa d'un "pozole" va fer que m'acabés de decidir. Total, una decepció: el pozole era més insípid que un got d'aigua. Res a veure amb el que fa la meva sogre. Això em passa per pensar més amb l'estòmac que amb altres parts del cos! Només el vaig poder millorar una mica amb un alvocat que em van portar quan ja anava pel segon plat i malgrat això deixava bastant que desitjar...

Pensant-ho bé,veient en Santi i potser pecant de manca de modèstia, no m'extranya ni lo més mínim. Està clar que en Santi millora i de bon tros el model anterior. És que és guapo, guapo, guapo i requete-guapo! I apart, és un solet que te'l menjaries només de les moneries que fa.

Ahir, després de canviar-li el bolquer, el vaig posar de boca-terrossa al llit dels meus sogres i en Santi ja amenasa amb comensar a gatejar. El que passa és que encara no domina massa això de fer avansar els brassos després de moure les cames, li queden enrera i no sap que els ha de tornar fer endavant. Però vaja! De que ja s'aixeca i fa les cames endavant, ja ho fa. Jo crec que amb una mica de pràctica i ens farà anar a tots de cul.

Definitivament ja parla però només quan li interessa i a més es decanta més per les mma-mmas que pels pa-ppas. Suposo que li és més fàcil de pronunciar... Però de totes maneres està clar que ho diu i que ho diu sabent perfectament què és el que està dient. Vaja que en 4 dies ja se'ns fot a parlar com una cotorra també. Abans d'ahir, el vaig sorprendre aixecant el cap per sobre de la barana del bressol per veure qui hi havia, li vaig dir a la Karen i quan em va contestar, en Santi va comensar inmediatament un concert de mammmmammmammmamammmmes que no es va acabar fins que la Karen va anar a buscar-lo i el va treure del bressol.

El "potito" de mango

Diumenge ens vam saltar una mica les indicacions de la pediàtra i varem decidir donar a provar un "potito" de mango a en Santi (Només tenia permesos els de poma, pera, prèssec, pruna i els cereals d'arròs i d'avena). El resultat va ser espectacular. A més em serveix perquè veieu i els que ho vau viure, recordeu, que realment s'havia d'assemblar en alguna cosa al seu pare: en "traga-aldabas".

Que per cert, les opinions ja estàn fifty-fifty entre que s'assembla a la mare i que s'assembla al pare. Però les orelles de'n Santi estàn tendint perillosament cap a l'avi patern, que suposo que estarà encantat. Vosaltres direu...

No te'l menjaries? En Santi no pas el "potito", eh?

Per cert, el morenet que surt intentant netejar (sense èxit) la boca d'en Santi, és el meu nebot, en Miguel. Entre el Miguel i en Santi s'està creant una relació molt maca. En Miguel sempre cuida i mima en Santi.

En Santi ¿¿¿parla???

Corrent el risc de ser una mica agosserat, us puc dir que aparentment, als seus 5 mesos i una mica més, en Santi ja vol dir la seva.

No només diu mama sinó que també diu papa. Bé... en realitat diu Mmmmmammmammm i quelcom semblant a Blaaaapppa però clarament es refereix a la Karen y a mí.

Apart, en Santi ja es capas, això sí, amb molt d'esfors de donar-se la volta completa i quedar cap per avall.

També ha aprés a fer bombolletes de saliva, petarrejar i llensar petons (esclar que més aviat sembla una molt bona imitació d'un peix quan llensa petons). En sí, se la passa menjant, dormint i petarrejant o llensant petons a tort i a dret.

En Santi cada dia que passa es torna un nen més alegre i rialler. Ahir, em va trobar a faltar després de 7 dies de veure'm pràcticament tot el día: se la va passar trist i ploraner tot el dia fins que vaig arribar de treballar. Llavors va comensar la seva festa particular i vinga riure i vinga fer moneries!

Si no s'atura aviat, tindré molts problemes per no menjar-me'l un dia d'aquests.

Les sandalies de'n Santi

En Santi, encara no camina i en uns tres mesos aproximadament ja s'ha fotut les primeres sandalies (veure evidencia anexa).

La Segona Papilla

En Santi ja menja papilles! I sembla que li hagin de fotre...

Home, alguna cosa havia de treure del seu pare, no?




Com podeu veure, encara té certs problemes per diferenciar el que és comestible (papilla) del que no ho és (pitet) però com diuen aquí : "ahí la lleva".

Tintín?

El fill de Moctezuma

Einnnnn?

"Què fas, eh? Què és això que fa llumetes?"

Petit Gegant

Queda confirmat que en Santi es fort com un roure i està saníssim (bé deixant de banda el seu refluxe, que per altra banda tots els bebés tenen avui en dia).

Després de la visita a la pediatra d'ahir :

Talla : 67 cm (que es diu aviat)
Pes : 6 Kilos 900 grams ( o sea, 7 Kg pràcticament)

Conclusió : es molt alt per la seva edat ( 3 mesos i 8 dies). Per la seva alsada, està bé de pes (es nota que la pediatra no l'ha de carregar en brassos massa sovint).

En quant a l'operació (pels que no ho sabeu, dissabte van operar en Santi de la fimosis, altrament i malament coneguda com a circumsició) en Santi també està perfectament. De fet, ni ho sembla pas que li hagit tallat un trocet de pirulí. El paio com si res haguès passat. Només cal veure les fotos que vaig penjar ahir.

Afortunadament, i malgrat que l'únic que n'estava convensut era jo, en Santi és la mar de tranquil, dorm tota la nit d'una tirada i es porta generalment molt bé. És molt rialler i li encanta que li estiguin dient mariconades (cosa de la qual jo n'estava totalment en contra, però ¿Qui carai es pot resistir amb aquesta carona?). Així que, gràcies al cel, ha tret el meu caràcter tot i que quan té gana li surt el caràcter de sa mare, la seva tieta Anna i part de la familia Alacid, jejejejeje Només quan té gana eh? Això sí que no ho perdona (una altra cosa que ha tret de mí perquè em sembla que ara que comenci amb les papilles haurem de rescatar la vella tradició de tenir preparades dues culleres perquè el nen pugui menjar non-stop. Del contrari, ens exposem a un dels seus "berrinches".

Fotos

No és un sol? És la primera vegada que fem l'intent de que dormi al bressol i també la primera vegada que abrassa el seu osset de peluix. No és mono?