Vides paral.leles

Deixant de banda les distàncies i els temps, dissabte passat vaig comensar a sospitar que en Santi i jo tindrem vides paral.leles.

Després de moltes deliberacions, la Karen i jo vam decidir anar a la festa d'aniversari d'una ex-companya seva on ens havien convidat. Més que res, ens feia mandra pel temps (estava plovent) i per la distància (al sud, a l'altre punta de la ciutat). Vam decidir que ja era hora que en Santi tornés a sortir al carrer després de la "contingència" pel virus de la grip A/H1N1.

Així que bastant tard, per variar, vam agafar els trastos i cap a la festa.

En Santi va adormir-se en quant que va pujar al taxi i quan vam arrivar es va despertar.

Gairebé no vam tenir temps ni de presentar-lo adecuadament. En quant creuar la porta, la neboda de l'amfitriona, una nena amb cara d'empollona i que no arribava als 15 anys, ens el va segrestar i gairebé no el vam tornar veure fins a l'hora de marxar (a excepció d'una marranada bastant intensa que va fer perquè estava adormit i el van espantar amb un esclat de riallades).

Almenys en dues ocasions, ens van preguntar que quant en demanavem pel nen. Que no hi havia bronca que ens arribaven al preu. En broma, evidentment (lo qual no vol dir, que no veient el nen durant una bona estona i davant de semblant pregunta, no t'inquietis bastant, esclar).

Això em va recordar ràpidament la famosa anècdota en la qual i segons sembla, pel que he sentit a dir milions de vegades durant la meva vida, quan jo tenia un any i havent sortit a dinar a la Barceloneta, uns argentins em volien comprar tant sí com no i els meus pares ja no sabien que fer per treure-se'ls de sobre.

Nosaltres ens vam limitar a dir, que no hi arribaven pas al preu i que a més, tinguèssin en compte que el preu era en Euros i no pas en Pesos. Després d'intentar-ho un cop més quan ja marxavem i de contrastar la oferta i la demanda: una col.lecció de "Barbies" i poca cosa més, contra milions d'Euros, millor ho van deixar estar.

La veritat, jo ni tan sols tenia ganes d'anar-hi a la festa, però la promesa d'un "pozole" va fer que m'acabés de decidir. Total, una decepció: el pozole era més insípid que un got d'aigua. Res a veure amb el que fa la meva sogre. Això em passa per pensar més amb l'estòmac que amb altres parts del cos! Només el vaig poder millorar una mica amb un alvocat que em van portar quan ja anava pel segon plat i malgrat això deixava bastant que desitjar...

Pensant-ho bé,veient en Santi i potser pecant de manca de modèstia, no m'extranya ni lo més mínim. Està clar que en Santi millora i de bon tros el model anterior. És que és guapo, guapo, guapo i requete-guapo! I apart, és un solet que te'l menjaries només de les moneries que fa.

Ahir, després de canviar-li el bolquer, el vaig posar de boca-terrossa al llit dels meus sogres i en Santi ja amenasa amb comensar a gatejar. El que passa és que encara no domina massa això de fer avansar els brassos després de moure les cames, li queden enrera i no sap que els ha de tornar fer endavant. Però vaja! De que ja s'aixeca i fa les cames endavant, ja ho fa. Jo crec que amb una mica de pràctica i ens farà anar a tots de cul.

Definitivament ja parla però només quan li interessa i a més es decanta més per les mma-mmas que pels pa-ppas. Suposo que li és més fàcil de pronunciar... Però de totes maneres està clar que ho diu i que ho diu sabent perfectament què és el que està dient. Vaja que en 4 dies ja se'ns fot a parlar com una cotorra també. Abans d'ahir, el vaig sorprendre aixecant el cap per sobre de la barana del bressol per veure qui hi havia, li vaig dir a la Karen i quan em va contestar, en Santi va comensar inmediatament un concert de mammmmammmammmamammmmes que no es va acabar fins que la Karen va anar a buscar-lo i el va treure del bressol.